Bartomeu Rosselló-Pòrcel / Dos poemas

A Amàlia Tineo

Sólo un árbol, en la orilla, trae
el temblor del mar, y el roce de las hojas
devuelve el beneficio de las olas.
Las rocas muertas en arenas muertas
viven sólo unas briznas de hierba cobarde.
Mar loco en gris y verde y fuerza del aire:
¡rompe cristales en la costa blanda!
Percibe la sombra lejana, azul y blanca,
de las nubes llenas de viento y pródigas en alas.
Sólo en mí puedes crecer más y extender
sal más pura, piedra más escondida,
y aun reencontrarte en caminos oscuros
por ballenas remotas y algas viejas.
Pero yo me he perdido en las llanuras
que han olvidado la danza, el grito del agua
entre encinas y robles, entre lunas
sin ríos, sin pozos, sin olas altas.


En mi muerte

Estoy cansado de ti, dominio oscuro
y tempestad de llama.
Me exaltaré sobre los horizontes
y alzaré las banderas en el desierto
de la última cabalgada.
Reina de estas horas, ahora vienes
brillante, armada.
¡Inútil desesperación de la noche! El alba
se acerca ya con la espada,
y el ardor temerario que me enciende
aleja las estrellas.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma de Mallorca, 1913-El Brull, 1938), Obra poètica, Moll, Palma de Mallorca, 1998
Versiones de Jonio González

A Amàlia Tineo

Només un arbre, a la vorera, porta 
el tremolor del mar, i el frec de fulles 
retorna el benefici de les ones. 
Les roques mortes en arenes mortes 
viuen només uns brins d'herba poruga. 
Mar foll de gris i verd i força d'aire: 
trenca cristalls sobre la costa blana! 
Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca, 
dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales. 
Només en mi pots créixer més i estendre 
més pura sal, més amagada pedra, 
i encara retrobar-te en camins foscos 
per balenes remotes i algues velles. 
Però jo m'he perdut en les planúries 
que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua 
entre alzines i roures, entre llunes 
sense rius, sense pous, sense ones altes.


En la meva mort 

Estic cansat de tu, domini fosc 
i tempestat de flama. 
M'exaltaré damunt els horitzons 
i trauré les banderes al desert 
de la darrera cavalcada. 
Reina d'aquestes hores, ara véns 
tota brillant, armada. 
Inútil desesper del vespre! L'alba 
s'acosta ja amb l'espasa, 
i l'ardor temerari que m'encén 
allunya les estrelles.

---
Foto: Bartomeu Rosselló-Pòrcel en Mag Poesia