viernes, diciembre 28, 2012

Francesc Garriga / De "Temps en blanc"




1

ésta es la sentencia:

plantar palabras.
regarlas con palabras,
cosecharlas con los dedos de piel más tierna.

segar las cañas del silencio,
barranco inútil, gallinero de sueños.

sembrar, después, palabras
líquidas,
para disfrazar la vida
de muerte, la muerte de vida.

sin pausas.
no me preguntéis por qué.

2

excavo con manos de pánico
la fuente del tiempo.

entierro y desentierro
la raíz de un agua vieja,
perdida y reencontrada, frágil,
desierto y lluvia
quietud y furia.

cesta de dedos,
trenzo un ramillete de mimbres,
memoria y olvido
y malentendidos.

la vida que hemos de decirnos
¿podría caber
en todo lo que ya hemos dicho?


Francesc Garriga (Sabadell, 1932), de Temps en blanc, Proa, Barcelona, 2003
Versiones de Jonio González

1
aquesta és la sentència:
plantar paraules.
regar-les amb paraules,
collir-les amb els dits de pell més tendra.
dallar les canyes del silenci,
barranc inútil, galliner de somnis.
sembrar, després, paraules
líquides,
per disfressar la vida
de mort, la mort de vida.
cap pausa.
no em pregunteu per què.


2
excavo amb mans de pànic
la deu del temps.
enterro i desenterro
l’arrel d’una aigua vella,
perduda i retrobada, fràgil.
desert i pluja
quietud i fúria.
cistell de dits,
teixeixo un pom de vímets,
memòria i oblit
i malentesos.
la vida que hem de dir-nos
podria encara cabre
dins tot el que ja hem dit?


Foto: Francesc Garriga, gentileza Jonio González

No hay comentarios.:

Publicar un comentario