martes, marzo 12, 2013

Miquel de Palol / Dos poemas




La casa ya es un árbol

En la casa de los abuelos había más recorridos
de los estrictamente necesarios.
Todas las habitaciones tenían más de una entrada,
y las contiguas
comunicaban la una con la otra.
Tabiques y entrepaños eran islas
de perfil caprichoso, y diferentes las perspectivas,
bosques y rocas los estantes y los muebles.
De un extremo al otro, la casa era toda una,
sin ningún cul-de-sac.

Después hicimos obras, y hemos cerrado puertas.
La que iba de la cocina al cuarto de la tía está tapada,
en la que unía el dormitorio de los abuelos
con el pequeño de al lado hay un armario,
debe de ser que ya no nos hace gracia
que uno pueda entrar por aquí cuando el otro sale por allá,
ni nos resulta divertido buscarse y no encontrarse,
las puertas ya no son para jugar.

Sólo hemos dejado las imprescindibles.
Cada habitación tiene una, y con eso nos basta.


Bodegón VI

Acabada la cena, la mesa es la ciudad en ruinas,
por las oscuras torres ya medio vacías
en los obstáculos de otros vacíos buscamos orden.

Migas, cáscaras, sal. Los platos apilados
son vida y muerte, quietud y movimiento,
blancuras heridas,
enturbiado brillo, ganada
frialdad de descriptivas transparencias
que la sucesión de hechos ha maculado,
silencio, olores,
amarillentos y grises, sienas,
grandes explanadas, cúmulos, mondas, pieles,
los huesos y el acero, los charcos mezclados
y las calles cubiertas de sangre.

Miquel de Palol (Barcelona, 1953), Aire amb cel de fons, Proa, Barcelona, 2012
Versiones de Jonio González


La casa ja és un arbre

A la casa del avis hi havia més recorreguts
dels estrictament necessaris.
Cada cambra tenia més d'una entrada,
i les que estaven de costat
comunicaven l'una amb l'altra.
Envans y panyis de paret eren illes
de perfil capritxós, i diverses les perspectives,
boscos i roques les lleixes i els mobles.
De pertot a pertot la casa era tota una,
sense cap culdesac.

Després hi hem fet obres, i hem tancat portes.
La que anava de la cuina al quarto de la tia està tapada,
a la que unia l'alcova dels avis
amb la petita del costat hi ha un armari,
deu ser que ja no ens fa cap gràcia
que un pugui entrar per 'quí quan l'altre surt per 'llà,
ni trobem divertit buscar-se i no trabar-se,
les portes ja no són més per jugar.

Només hi hem deixat les que calen.
Cada cambra en té una, i així ja ens està bé.


Bodegó VI

La taula havent sopar és la ciutat en runes,
per les obscures torres ja mig buides
en l'entrebanc d'altres bouidors hi busquem ordre.

Engrunes, cloves, sal. Els plats apilonats
són vida i mort, quietut i moviment,
blancors ferides,
entrebolida brillantor, guanyada
fredor de descriptives transparències
que el pas del fets ha maculat,
silenci, olors, 
groguencs i grisos, sienes,
grans esplanades, cúmuls, peles, pells,
els ossos i el acers, els bassals barrejats
i els carrers plens de sang.


Foto: Miquel de Palol por Carme Esteve en ACEC

No hay comentarios.:

Publicar un comentario