Joan Salvat-Papasseit / Dos poemas

Toda la añoranza de mañana

Ahora que estoy en cama
enfermo,
estoy muy contento.
-Mañana me levantaré             tal vez,
y he aquí lo que me espera:

Unas plazas radiantes de calor,
y unos setos con flores
                                     bajo el sol,
                                     bajo la luna al anochecer;
y la muchacha que trae la leche
que tiene la cabeza llena de pájaros
y lleva un delantalcito
                                   con los bordes hechos de encaje de bolillos
                                   y una risa fresca.

Y también aquel muchacho que voceará el diario
y que sube a los tranvías
                                        y baja de ellos
                                        corriendo.

Y el cartero
que si pasa y no me deja una carta me angustia,
porque no sé el secreto
                                     de las otras que lleva.

Y también el aeroplano
que me hace levantar la cabeza
igual que si una voz me llamase desde una terraza.

Y las mujeres del barrio
                                       madrugadoras
que cruzan deprisa en dirección al mercado
cada una con su cesta amarilla,
y regresan
                 rebosantes de coles,
y a veces de carne,
y otras de cerezas rojas.

Y después el abacero,
que saca la tostadora de café
                                               y comienza a hacer girar la manivela,
y llama a las muchachas
y les dice: -¿Ya tienes todo?
Y las muchachas sonríen
                                         con una sonrisa clara,
que es el aroma que surge de la esfera que gira.

Y toda la chiquillada del vecindario
que armará tanto ruido porque será jueves
y no irá a la escuela.

Y los caballos cautos
                                   y los carreteros dormidos
bajo el toldo en punta
que baila en el surco de las roderas.
Y el vino que llevo tantos días sin beber.

Y el pan,
               puesto en la mesa.
Y la sopa rubia,
                         humeante.

Y vosotros             amigos,
porque vendréis a verme
y nos miraremos felices.

Todo esto me espera,
                                   si me levanto
                                   mañana.
Si no puedo levantarme
                                      nunca más,
he aquí lo que me espera:

-Vosotros quedaréis,
para ver lo bueno que es todo:
y la Vida
y la Muerte.


Desde lo más alto del cielo

Desde lo más alto del cielo
los pueblecitos en la noche semejan braseros encendidos
Y porque entra la vigilia brillan más las estrellas

se acercan a la tierra y se calientan las manos
y el cuerpo
                  y los pies
y le ofrendan la Osa como un cesto de flores:

En medio el rocío
por la mañana las recogen los pastores


Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924)
Versiones de Jonio González


Tot l'enyor de demà


Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.


De dalt de toto del cel


De dalt de tot del cel 
els poblets en la nit semblen brasers encesos 
I perquè entra la vetlla brillen més els estels 


s'acosten a la terra i s'escalfen les mans 
i el cos 
         i els peus 
I li ofrenen la Óssa com un penell de flors: 


Entremig la rosada 
els dematins les cullen els pastors 


Foto: Joan Salvat-Papasseit  lletra. literatura catalana en línea